Inici al triatló
Des que al 2009 treblallàvem junts un grup de gent molt ben avinguts i poc a poc ens vam anar coneixent millor fins al punt de convertir una relació laboral en una bonica amistat. En aquest grup de treball s'hi trobava en Jimmy, triatleta de sempre i atleta adicte a la competició. Una mica més tard vam rebre al Llorenç, també un triatleta enorme. Clar cada vegada que s'ajuntaven aquests dos els temes de conversa eren cada vegada més encarats a l'esport, un esport que per molt de nosaltres fins aquells dies creiem es trobava a l'abast de molt pocs valents. Vam comprovar com de dur era per qui no es trobava en aquest món veien la seva participació en algun triatló com el de Calafell. Veure'ls correr amb tanta energia i tan ràpid desprès d'haver-se aixecat tota la setmana per anar a treballar abans de les 5 del matí, invertir el seu únic dia de festa em aquell "patiment festiu", veure com desprès de nedar en grup rebent cops a la cara, patades i estirades, veure com desprès del sector de la bici ho donaven tot per ser més competitius... a uns quants ens va impresionar molt aquell esport; realment pensàvem que era per sonats, bé a dia d'avui encara ho penso ;-p
Poc a poc aquest tema de conversa va ser més present, els dubtes ens picaven tan la curiositat que preguntàvem, greu error! Aquestes preguntes deurien ser interpretades com un clar interès en voler disputar-ne algun i va començar el bombardeig psicològic per part dels triatletes, més per part del Jimmy ja que el Llorenç sempre ha estat més tranquil. Tan va ser la insistència que ens ho vam creure realment i quan parlo en plural és perquè aquell setembre de 2011 vam debutar al triatló en distància sprint la Blanca, el Jordi i el menda lerenda.
Per fer-ho possible vam començar a analitzar les distàncies per separat, a veure 750m nedant són 12 piscines de 25m ( sembla poc però jo no nedava des de petit), 20km en bicicleta de carretera (en ma vida he pujat a una bicicleta de carretera), i 5km corrent ( bé encara que sigui arrossegant-me sinó he mort abans crec que arribarem). Per tan visita al decathlon a comprar un banyador, casquet per nadar i unes ulleres fashion per començar a posar fil a l'agulla.
Em presento a la piscina i em mentalitzo que he de fer 12 piscines però quan en portava 3 vaig mirar si el socorrista es trobava molt lluny perquè esbofegava com un tocinet i aquelles 12 piscines fer-les seguides i en una competició seria un gran repte, però ja havia donat lo més preuat per mi que ho provaria, la meva paraula. Així que dia a dia anar fent metres...
Pel que fa a la bicicleta feia molt poc m'acabava de fer amb la meva primera bicicleta des de la infància, una Conor de muntanya moooolt senzilleta però que amb aquest projecte em permetria perdre algun quilet que m'aniria molt bé la veritat i així anar rodant. Però amb el Jordi un dia vam voler provar què significava rodar amb una de carretera així que vam decidir llogar-ne una i ho vam fer al lloc més ecònòmic i també dels més cutrillus, una botiga de llogur de bicis per guiris a Cambrils. Las vam agafar una hora i alló va costa més del que pensàvem però algo farem vam pensar.
La cursa a peu ja pensàvem que seria m´s senzilleta donat còrrer poc o molt en sap tothom, si més no caminar ràpid. Aquells dies jo ja havia completat alguna mitja marató pel meu compte de manera molt discreta, així que 5km eren assequibles ( clar, ningú m'havia comentat com fa de mal el canvi de grup muscular al baixar de la bici i intentar còrrer).
Bé desprès de dies fent la foca a la piscina i algun dia vam anar plegats a la platja a fer un simulacre, fent la guineu damunt la bici i el rinoceron corrent va ariibar el dia que esperàvem.
Ens assessoren perquè tot vagi bé, el casc posat per deixar la bicicleta al box i no el pots dur mai deslligat fins deixar la bicicleta penjada o ets fora de cursa, el dorsal davant o darrera si és bici o corro, les bambes sense mitjons a la transició? quin mal no? jo mitjons... els bidons amb aigua, el xip al turmell, que em poso per nadar i amb què faig la bici i corro? no tinc mono de triatló...bufff massa coses! En fi, anem a fer un pipi abans del tret de sortida i ens colem tota la colla junta a la sortida, aquell dia erem 6 entre ells algun company més que ja tenia també rodatge en triatló.
Bufff quins nervis! Mirem el circuit per no perdre'ns i no fer metres gratis i... PAM! tret de sortida, cops de colze i patinades sense encara haver entrat a l'aigua...BUFFF!
Realment quan entres a l'aigua i no estas acostumat a intentar fer braçades i no pots per tnata aglomeració de gent, cops i tragant aigua sense saber si estas nedant recte o vas direcció Tarifa penses..."Que collons foto jo aquí?" però ja no hi ha volta enrere i s'ha de donar tot. Surts de l'aigua i veus tota la gent animantet recuperes una mica i et sent protagonista de tota la festa. Bé ara toca la hora d'anar a buscar la bici corrent per tot l'enorme i llarguíssim box i no em costa gens saber quina és la meva, una bici de la maria castanya amb adhesius d'empresa de lloguer i mooolt sola donat que en ser dels últims en sortir de l'aigua ja la majoria ja es trobava en el sector de ciclisme, així que em canvio la part de dalt i fot-li gasto, són quatre voltes de 5km a Calafell platja de les quals a la segona trobant un foradot a l'esfalt no senyalitzat rebento una roda fet que m'obliga a retirar-me per no dur res per a poder canviar-la, així que com veieu el primer triatló va ser de broma :-(
La resta van poder acabar tots i vam passar un dia molt maco i penses, joer m'he quedat amb les ganes...
Així doncs ens tornem a apuntar a un altre, aquesta vegada al de Vilanova i la Geltrú escasses setmanes desprès del fiascu de Calafell. Decideixo llogar la bici aquesta vegada al Xterra Vilanova on el nostre amic Celestino sempre ens ha cuidat molt bé i ens cedeix una orbea d'alumini nova a estrenar, aquesta és la bona, penso.
Arriba el dia i aquesta vegada de la colla som els mateixos que a Calafell però comptem amb la grandíssim Llorenç i ens presentem a la sortida ell i en Jimmy que surten per davant amb els federats, en Jordi, la Blanca, i jo decidit a fer el meu primer triatló. PAM! tret de sortida i de nou cops, estirades i patades a l'aigua i al minut 2 em torno a preguntar "Que collons foto jo aquí?" però trec pit i ens fem lloc per poder agafar ritme i sortir de l'aigua sense passar per la creu roja. Surto de l'aigua, agafo la bici (aquesta ja feia més patxoca) el casc i a volar...
Quan porto uns 8 km noto que la pedalada se'm fa diferent a la cama dreta que a l'esquerra, segueixo fins que m'adono que ha saltat el tornillo que subjecta la biela al eix de pedalier i quan torno a mirar la biela havia sortit totalment de la seva ubicació quedant penjant del pedal i per tant del meu peu... NO M'HO PUC CREURE!!! Coneixeu a algú que li hagi passat mai això? No! ni el coneixereu... Bé, busco el tornillo pel voral, el recupero i demano als voluntaris si tenen una clau per poder reparar, sense èxit. El Jordi, ja en la seva segona volta, veu que tinc problemes i s'atura perdent la roda de paios ràpids i perdent la cursa que feia. M'ofereix la seva bicicleta per tal de quedar ell fora de cursa i que almenys jo pugui completar el meu primer triatló, no vaig poder acceptar i l'ajudo a tornar en cursa. De nou toca caminar fins al box...Mareta! Al ser nova i no haver rodat gens amb ella no deurien apretar bé la biela i mira... coses que passen! Josep, és un senyal, el triatló no et vol...
Bé, s'ha acabat la temporada de triatló 2011 fent el Duatló de La Pobla de Mafumet, amb mon cunyat Fèlix, en Jordi i la Blanca, un dia maco també...
S'acaba l'any; toca reflexionar...
Començo el 2012 treballant al pirineu on no perdo de vista l'esport i surto a còrrer per llocs privilegiats; quan tinc festa torno a casa i faig alguna sortida en btt per terres tarragonines. Fins que al maig, vaig patir una caiguda en bici baixant un senderonet mentre anava amb els Tarrabo bikers, la colla del Ramonet, amb la mala sort que en aquesta caiguda se'm va perforar un pulmó que em va obligar a quedar-me una setmaneta ingressat i seguir reflexionant. Josep, són massa senyals plega!
La meva estada a l'hospital me la passava mirant revistes de bicicletes i en sortir de l'hospital vaig decidir, fora de tot sentit comú, que m'havia de comprar la meva primera bici de carretera. Som-hi!
En el meu estreno en carretera em va acompanyar l'amic Llorenç, surto del poble i ens trobem a Valls on comencem la ruta, anem xerrant i escolto la veu de l'experiència i absorbeixo tots els consells que el Llorenç em dona molt sàviament. Decidim anar en direcció El Pla de Santa Maria i en sortir de Valls agafem el lateral per no tenir tan trànsit i minimitzar els riscos, ja sabeu que a la carretera els ciclistes som de vidre... Doncs a l'alçada del LIDL un conductor que enlluernat pel sol no va respectar la preferència en voler incorporar-se a la carretera per on anàvem em va atropellar destrossant-me la llanta de darrera, sort que el Llorenç va estar ràpid i va poder salvar la caiguda, per sort aquí només es va fer mal la bici... Però fent memòria dels últims mesos la veritat que penses...PERQUÈ EM PASSA TOT A MI? Segurament havia xafat merda... Bufff!
Lluny de engegar-ho tot a cagar ens haviem de recuperar i pensar en positiu i mirar la manera de trencar la mala sort.
Així que decideixo participar en un nou triatló, ja mentalitzat que algo podia passar i participo en el de Sant Feliu de Guíxols, on el tram d'aigua gairebé el suspenen per la mala mar que hi vam trobar, la veritat és que vaig sortir de l'aigua i em costava còrrer en línia recte, quin mal rollo. Mentre em proparo per la bici se'm va passant el mareig i a per totes. Tot i no ser un circuit gens planer començo a abançar gent i això m'anima, el repte? baixar de la bici, sóc conscient que si baixo de la bici i encara estic en cursa segur que l'acabo. I així va passar, baixo de la bici i ja amb un somriure de orella a orella ara a pels 5km corrent, està xupat! i Quan vaig conseguir creuar la lina d'arribada us podeu imaginar l'alegria que vaig tenir i sense saber-ho, aquell matí vaig trencar la meva mala sort que a dia d'avui encara no he tornat a tenir com aquells mesos. En totes les curses que he anat participant les he pogut acabar, i cursa rera cursa, i any rera any anar sumant i intentar duplicant els reptes pensant... si vaig poder amb to allò segur podré amb tot el que em proposi i així ha estat fins avui, tot el que se m'ha fotut al cap he aconseguit fer-ho, amb l'ajuda de tots els que m'envolten i el gran suport de la Cristina, la meva dona que no s'ha perdut ni una, però ni una de les meves curses i experiències, convertint-se en la meva mussa, vals un imperi!!!!
Gràcies!!!